Jaume Bassa: “La societat ja no dubta de l’interès inqüestionable de l’aplicació de la tecnologia”

Només cinc dies després de la mort del dictador Francisco Franco, l’enginyer industrials Jaume Bassa (Torroella de Montgrí, 1932) accedia a la presidència de l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, aleshores la Agrupación de Cataluña de la Asociación Nacional de Ingenieros Industriales (ANII). Van ser unes eleccions tenses que la candidatura que compartia amb Joan Majó va guanyar "pels pèls". En aquesta entrevista a Fulls d’Enginyeria, la primera en el marc del 160è aniversari de l’AEIC, ens explica com ho recorda i fa balanç dels sis anys que va encapçalar la institució consolidant iniciatives tan rellevants com la reorganització de l’associació o l’impuls del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. Creu que els fundadors, fa 160 anys, de l’associació "haurien somiat" la realitat actual perquè "ara la societat ja no dubta de l’interès inqüestionable de l’aplicació de la tecnologia".

 

Vàreu estar sis anys a la presidència de l’Associació, quin record en teniu?

Van ser anys intensos, de canvis polítics i socials, molt prometedors per als que esperàvem una transformació a Espanya que ens permetés l’homologació, a tots nivells, amb els països europeus. També van ser anys intensos –i molt creatius- per a les institucions representatives dels enginyers, que van experimentar canvis radicals, tant a l’àmbit català com a l’espanyol. Vaig deixar la presidència l’any 1981, abans d’acabar el mandat, en passar a treballar al Departament d’Indústria de la Generalitat per crear i dirigir el CIDEM, l’organisme d’ajuda a les empreses antecessor d’ACCIÓ.

Políticament van ser anys interessants, no?

Durant la meva presidència van tenir lloc els esdeveniments més importants de la transició a Espanya: mort de Franco, legalització dels partits i dels sindicats, recuperació de la Generalitat de Catalunya amb el retorn del president Tarradellas, eleccions democràtiques, etc. Des del primer moment la nova Junta de l’Associació va mantenir excel·lents relacions amb les noves institucions polítiques, bé directament, bé a través de les estructures associatives dels enginyers a Madrid. I sempre en perfecta harmonia amb el Col·legi i amb el degà Joan Majó.

Jaume Bassa

 

Quins van ser els moments claus del vostre mandat?

El dia 20 de novembre de 1975 moria el dictador Francisco Franco. Cinc dies després, el 25 de novembre, en un ambient molt tens, tenien lloc les eleccions per renovar les Juntes de l’Associació i del Col·legi. Jurídicament, l’Associació era la Agrupación de Cataluña de la Asociación Nacional de Ingenieros Industriales (ANII), però funcionava com una associació autònoma. Tot el mes de novembre, tant a l’Associació com al Col·legi, es va fer una intensa campanya per atraure el vot dels enginyers industrials catalans cap a una o altra de dues candidatures enfrontades, la ‘Professional’ o la ‘Democràtica i de Renovació Professional’. Aquesta última l’encapçalàvem jo a l’Associació i Joan Majó al Col·legi. Pràcticament cada dia havíem de fer notes per als diaris, declaracions a la ràdio, etc. L’ambient era molt tens; en alguns papers se’ns acusava de comunistes. El dia 25 l’assistència a votar va ser extraordinària. L’urna estava situada a la Sala de Juntes, a la cinquena planta de la seu social i, en alguns moments, la cua d'enginyers per votar seguia pel passadís, continuava per l'escala i arribava al carrer. Es va mantenir la casa oberta tota la nit, primer per facilitar que tothom votés i després per tal de fer el recompte. Va guanyar pels pèls la nostra tant a l’Associació com al Col·legi.

Quines fites es van aconseguir?

Des que em vaig fer càrrec de la presidència, els moments claus més significatius es corresponen amb els canvis radicals que es van produir a les nostres institucions representatives, a Catalunya i a Espanya. La primera va ser la reestructuració de l’Associació. La nova Junta va proposar a la Junta General, que els va aprovar, uns nous estatuts de l’Associació amb un nom nou: “Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya”. A més d’assolir que les decisions de l’Associació no depenguessin de la Junta de l’ANII, això va comportar més endavant que l'aportació econòmica a Madrid es reduís. I és que un any després, el 1976, amb el nostre impuls i l’ajuda d’altres associacions (Biscaia, Guipúscoa i Sevilla), l’ANII va ser substituïda per la Federación de Ingenieros Industriales de España. Una altra fita va ser la recuperació total de l’edifici de Via Laietana que tenia una gran part de la superfície ocupada per empreses comercials i organismes públics aliens amb lloguers poc interessants. L’Associació i el Col·legi havien constituït noves comissions o havien promocionat nous serveis en organismes autònoms, com la Caixa d’Enginyers o la Mútua dels Enginyers, i els calia espai. Poc a poc, es van pagar indemnitzacions, amb l’aportació de recursos per part del Col·legi, fins que es va recuperar tot l’edifici; també hi ajudà econòmicament la Caixa d’Enginyers, que així va poder situar-se on és ara. Quan “Falange Española”, que ocupava tota la planta segona, va ser dissolta, els seus drets van passar a “Patrimonio del Estado” que cedí el lloguer del local al Ministeri de Defensa. Però el capità general de Catalunya va renunciar-hi, després d’una visita que li vam fer el degà Majó i jo.

L’espai el necessitàveu per les noves comissions, dieu?

La Junta va impulsar la creació de Comissions adaptades al nou context tècnic o social. Comissions que van deixar un bon rastre d'estudis, dictàmens oficials sobre afers ciutadans, creació d'opinió pública, cursos de formació, etc. Destacaria la Comissió de l'Energia, que va participar en l’elaboració del 'Llibre Blanc de l’Energia, publicat pel Departament d’Indústria i Energia de la Generalitat, i la Comissió del Medi Ambient, que va editar un llibre sobre aquesta temàtica.

També vàreu impulsar el Museu de la Ciència, no?

Sí, es va començar a debatre la idea d’un museu quan es va anar fent evident que, amb la renovació de la indústria, es perdria molt de patrimoni industrial antic, i se’n va proposar la creació en un estudi força complet i una exposició: “Cap al Museu de la Ciència”. Vaig contactar personalment, sense èxit, amb la Caixa, que es proposava crear el seu Museu de la Ciència. Finalment, vam ser ben acollits per la Conselleria de Cultura de la Generalitat. La nostra proposta era crear una xarxa descentralitzada (forja, suro, paper, ferrocarril, etc.), amb un nucli coordinador. Per fer més eficaç l’esforç, es va crear l’Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica. Jo ja no era president quan, finalment, el Museu va ser realitat i es va ubicar a Terrassa, el MNACTEC.

Déu n’hi do!

Encara vam realitzar intenses actuacions per aconseguir estretes relacions amb les altres branques de l’enginyeria amb la creació de l’Institut d’Enginyers de Catalunya. Tanmateix, tot plegat estava molt condicionat per l’estricta dependència de Madrid d’algunes branques, com ara Camins. Del meu record, aquest Institut de Catalunya no va arribar a ser mai gaire operatiu. Sí que vam aconseguir, però, reunir quinze branques de l’enginyeria catalana a les ‘Jornades Catalanes d’Enginyeria’, el 1979, al Palau de Congressos de Montjuïc. Van ser unes jornades molt concorregudes i amb ponents d’alt nivell per debatre el futur de la tecnologia, el futur de l’enginyeria i el futur de les estructures professionals.

Com veieu les institucions, l’Associació i el Col·legi, en el moment actual?

Des de fa anys no tinc prou elements de judici per contestar com caldria aquesta pregunta. Però pel que he anat observant, no estan prou definits, com en els meus temps, els camps d’actuació de l’Associació i del Col·legi, havent de reunir juntes conjuntes per tractar determinats temes, etc. Crec que, abans, l’especialització permetia més agilitat. D’altra banda, davant els esdeveniments polítics, socials i econòmics que tenen lloc a Espanya i a Catalunya, em sembla que s’ha adoptat una actitud de neutralitat excessiva. Hi ha hagut esdeveniments que, com a mínim, s’havien d’haver debatut en Junta, i haver pres després la decisió corresponent, que podia ser perfectament de no ficar-s’hi, però almenys se n’hauria considerat la possibilitat, l’oportunitat o la inoportunitat. Per dir-ho breu: no ficar-se gens en política és una de les formes més conservadores de fer política.

Com us imagineu l’Associació i el Col·legi del futur?

Segur que no disposo d’informació suficient, però atès el que acabo de dir, i si això legalment fos possible (em refereixo a la legislació que afecta al Col·legi, organisme de dret públic), penso en un sol organisme, l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, d’estructura simple i funcionament àgil, amb una sola Junta; amb Comissions especialitzades, unes enfocades a l’afer de les atribucions, dictàmens per a organismes públics o privats, etc. (funcions de Col·legi); unes altres centrades en els diversos sectors o subsectors tècnics; en la formació permanent (en col·laboració amb Universitats Tècniques nacionals o internacionals); en acció social; en cultura; etc. Penso en una Associació relacionada amb les Associacions d’Enginyeria de tot el món, i incardinada en els seus organismes federatius, com la FEANI a Europa.

Com veieu la contribució que fan enginyers i enginyeres a la societat, en el moment actual?

Pel que puc percebre, crec que els nostres enginyers aporten amb eficiència les solucions tècniques que els reclama la societat per a la resolució de problemes complexos en camps d’aplicacions cada vegada més extensos i diversos. A més d’eficiència, potser caldria afegir que hi aporten creativitat, innovació, talent. De tota manera, i no per culpa dels enginyers precisament, la nostra societat té molts dèficits pendents en infraestructures, recursos materials, energies renovables, reciclatge de productes. En concret, lamento la desesperant situació d’endarreriment d’un corredor mediterrani, les insuficients actuacions per fer front a la contaminació, al canvi climàtic, que ja ens afecta tan clarament amb una sequera extrema. o puc evitar de recordar amb nostàlgia moments d’esplendor, amb figures de gran talent, capaces d’envoltar-se d’equips potents d’enginyers, com Pere Duran Farell, impulsor de la introducció dels gas natural d’origen algerià al nostre país. O, en un sentit ben diferent, iniciatives reeixides de les nostres institucions, com la creació d’una cooperativa de crèdit i estalvi fa seixanta anys, que ha dut a la magnífica realitat i prestigi social de l’actual Caixa d’Enginyers.

Es parla tot sovint de la manca de vocacions tècniques i de la fuga de talents, sobretot a l’estranger. Com ho podem combatre?

En tinc experiència personal. Dels meus tres fills i deu nets, cap no és enginyer. Treballen en biomedicina, periodisme, administració d’empreses, dret, sociologia, disseny gràfic. Tots a Catalunya, per ara, alguns en empreses internacionals. Aquests, a més de bons nivells salarials, tenen avantatges en condicions de treball, formació, promoció, que la majoria d’empreses del país no igualen.

Per incrementar les vocacions tècniques crec que calen programes educatius que atraguin l’atenció dels infants, de ben petits, cap a la ciència i la tecnologia; l’atracció dels talents cap a la creativitat i la innovació; el foment de la col·laboració de les escoles amb empreses en forma de visites i pràctiques. Contra la fuga de talents, cal l’acció coordinada de les institucions públiques i empreses privades per oferir llocs de treball interessants, formació permanent, perspectives de promoció, condicions de treball atractives.

Quin paper ha de jugar l’enginyeria en el futur?

Actualment vivim una realitat que els nostres antecessors, fa 160 anys, en crear l’Associació, haurien somiat: ara la societat ja no dubta de l’interès inqüestionable de l’aplicació de la tecnologia per resoldre pràcticament tots els problemes. Una tecnologia molt especialitzada, aplicada per enginyers, biòlegs, metges, informàtics, urbanistes. La societat es caracteritza precisament per l’assumpció de la creença en la centralitat de l’espècie humana i en la necessitat de la tecnologia per resoldre els problemes humans, pensant que tècnicament tot és possible i que tot depèn (salut, benestar, informació, etc.) de l’eficàcia dels processos tecnològics. Aquesta mentalitat de preponderància de l’home i de la tecnologia (sovint explotadora) ha posat en perill la natura, l’equilibri ecològic i climàtic, i la mateixa supervivència de l’home al planeta (i ho fa cada dia més). Atès aquest context, crec que els enginyers, a més d’estudiar, desenvolupar i aplicar solucions tècniques, hauran d’estar cada cop més amatents als límits que cal imposar a una expansió tecnològica desbocada. Cal assegurar: el respecte a la natura (no s’ha de cercar el creixement infinit en un planeta finit); el respecte a la dignitat humana (no s’ha de reduir la persona a dades ni traslladar la presa de decisions ètiques a màquines, algoritmes, IA); i el respecte als grups humans (no s’ha de tolerar l’enorme desigualtat econòmica entre països i continents).

luis payet perez, dt., 13/06/2023 - 12:18
Cal remarcar la gran profesionalitat i visió de futur de Jaume Bassa que va impulsar en un moment molt delicat de la transició ho que ara es en nostre Col.legi Enginyers Industrials.
El contingut d'aquest camp es manté privat i no es mostrarà públicament.
CAPTCHA
This question is for testing whether or not you are a human visitor and to prevent automated spam submissions.