Entre el 2010 i el 2018, els enginyers industrials de Lleida van estar en mans de Joaquim Llop Ribalta (Camarasa, 1952), un període que es va caracteritzar per la desaparició dels visats obligatoris. És una mesura que va afectar les arques de la institució perquè tal com explica Llop en aquesta entrevista a Fulls d’Enginyeria en motiu del 160è aniversari de l’Associació, va dividir per deu els ingressos. Tot i això, Llop té un record positiu del seu pas per la presidència de la Demarcació i en destaca haver aconseguit la supervivència gràcies a acords amb altres institucions. Creu però, que hi ha reptes pendents com ara aconseguir una major presència d’enginyers i enginyeres a l’administració pública o ser més visibles per la societat. “Ja seria hora que els enginyers ens enfoquéssim a tenir un pensament global propi”, conclou.

Quins van ser els moments claus del vostre mandat?

Sens dubte, fer front a la penosa decisió del govern de l’Estat, i a la reduïda, o si més no ineficaç oposició, a la desaparició dels visats obligatoris que atenia fonamentalment als interessos de les grans societats i empreses més poderoses fent esment a una homologació europea que no és tal. No es va entendre que el visat era més important que una acta notarial: dona fe que qui ha fet el projecte té la capacitació per fer-lo i complir tots els requeriments legals i normatius. S’han donat situacions que per fer una caseta de gos cal visat i en canvi, no és necessari per fer una refineria. Això comportà entre altres qüestions la reducció o eliminació dels ajuts a la formació contínua, i la desaparició o restricció d’activitats i presència en determinats fors. També suposava eliminar una veu critica, si no disposes d’independència econòmica es condiciona la llibertat de dir el que s’ha de dir o si més no es  fa més difícil. Cal recordar que els col·legis professionals són corporacions de dret públic que vetllen per la protecció dels drets dels ciutadans, consumidors i usuaris a més de pels interessos de la professió i professionals de l’enginyeria. Permeteu-me un breu incís. Avui els problemes de les Administracions per facilitar permisos i autoritzacions tant a particulars com a petites i mitjanes empreses, en temps i forma, es podrien amortir si es busquessin autèntiques i viables línies de col·laboració  sense “interferències de tercers”, a través de visats i altres. Però se segueix amb allò de "torni vostè demà".

I malgrat aquesta situació, quines fites es van aconseguir?

En primer lloc, el primer problema que vam tenir va ser la supervivència. Els ingressos es van dividir per deu. I hi vam fer front sense tocar cap diner de la caixa, reduint costos i buscant noves fonts d’ingressos. Vam aconseguir complir els pressupostos. Com? Vam subscriure acords de col·laboració amb La Mútua dels Enginyers, amb Caixa Enginyers, amb l’Ajuntament, i es van aconseguir destacar ajuts que vàrem rebre de companys a través de les empreses que prestaven serveis. També va ser important l’ajuda dels empleats de  la Demarcació.

Per tant el record és positiu?

Sí, sí, és positiu. Una altra fita que va ser cabdal, va ser participar conjuntament amb l’Escola Politècnica Superior de la Universitat de Lleida perquè Lleida tingués un màster en Enginyeria Industrial homologable a les millors escoles. També vam encetar que a les juntes hi hagués presència de més enginyeres fins arribar a avui, en que gairebé s’ha arribat a la paritat. Alhora, vam obrir línies de coneixement i d’entesa per augmentar el nombre enginyers màsters en les administracions.

I això per què?

A l’Ajuntament de Lleida, amb una plantilla superior als 1.500 funcionaris, fins fa quatre dies només tenia tres enginyers industrials. També, a la Diputació durant anys només n’hi ha hagut un,  amb més de 500 funcionaris i això s’ha de resoldre. Amb la munió d’empreses concessionàries en àmbits com el transport públic  i la mobilitat, la neteja viaria i la recollida de residus, el subministrament d’aigua, l’enllumenat viari i d’edificis públics, consorcis tècnic-científics, gestió de polígons industrials, entre altres. Per garantir eficàcia i eficiència en la prestació de serveis es fa imprescindible incrementar la plantilla d’enginyers. No n’hi ha prou amb uns plecs tècnics ben fets on la participació dels enginyers també hauria  de ser més determinant.  Quin seguiment i control es vol? I  no podem deixar de banda l’assumpte dels sous.  Com es volen bons professionals amb els baixos sous que es paguen a les administracions? Ens cal ser molt més bel·ligerants. Tot això es incomprensible en una societat que es diu avançada.

Per què ha passat això?

Perquè d’alguna manera crec que no ens hem fet valer prou. Ens hem dedicat a la nostra feina i segurament a l’empresa privada. Però les administracions han anat guanyant pes amb els anys i crec que d’alguna manera no hem estat prou bel·ligerants en aquests àmbits. Penso que  és una de les coses que en el proper pla estratègic que s’hauria d’aprofundir.

Com veieu les institucions en el moment actual. Com us  imagineu l’Associació i el Col·legi en el futur?

Crec que tenen una relació de causa-efecte.   I diria que ens trobem en moments de canvi. Tots hem de coajudar a que els actuals màxims responsables l’encertin. Ull   amb els poderosos i amb els polítics. Cal ser valents, que no vol dir suïcides! Desitjaria que s’aprofundís, ara que s’ha de refer el Pla Estratègic 2019- 2024, molt més determinant a les xarxes i a les no xarxes. Ens hem de direccionar millor i molt més al   costat dels ciutadans, amb una aproximació més clara. Cal esdevenir la veu critica i fonamentada d’aquests en els àmbits que ens són propis. És necessari que entitats com les nostres avancin. Hi ha una dita d’Enrique Vila-Matas que diu el següent “Aquell que creu que no necessita dels altres s’equivoca, aquell que creu que els altres necessiten d’ell, s’equivoca encara més”.

I com s’ha de fer això?

Doncs com deia, amb la revisió del pla estratègic. Però s’ha d’aprofundir per posar-nos de manera més explícita al costat del ciutadans i que vegin que som la seva veu en allò que sabem, que no vol dir fer demagògia. Però ens hem de posar al seu costat. Si no ho fem així, els poders tampoc ens faran cas.

Com veieu la contribució que fan enginyers i enginyeres a  la societat en el moment actual? Estan prou reconeguts?

La meva opinió és que no. Com que hem treballat molt en el sector privat, crec que no se’ns reconeix. Però al meu entendre és imprescindible, més que del ara d’allò que ens identifica i que segurament ho hem explicat poc, és a dir, aprofundir en els valors que ens identifiquen i que és bo recordar. L’excel·lència com la qualitat que ens ha de fer destacar de la mitjana, front a la mediocritat i la grisor. L’autoexigència com l’observança de l’ordre, el rigor i el treball, front al conformisme i l’ostentació, en totes les nostres activitats. El moure’ns bé en la complexitat en el sentit de saber relacionar sistemes compostos i complexos amb comportaments i propietats no evidents  a simple vista. La concisió, en el sentit de la precisió, l’austeritat i la brevetat de les propostes. La dialèctica, en el sentit de pensar que les possibilitats dels projectes i recursos disponibles són sempre limitades. El reconeixement, no hem de perdre de vista la valoració i la gratitud que devem als nostres col·laboradors per les seves capacitats i feina ben feta. I per últim: un avís: ull amb el poder. Es necessita per executar projectes i aconseguir objectius, però pot esdevenir una droga, necessitant cada vegada dosis més altes fins esdevenir un objectiu per si mateix. El poder pel poder. Cal anar-hi en compte i per damunt de tot no ser-ne còmplices. Aquesta menorà, que es diria en el judaisme, aquestes 7 llànties ben enceses constitueixen al meu modest entendre l’essència de l’enginyeria de l’ahir, de l’avui i del demà.

Quin paper ha de jugar l’enginyeria del demà, doncs?

La intel·ligència artificial ja fa temps que està aquí i seguim veient-la només com la eina que no és, ja que és molt més que això. Segurament en el fons solament no fa altra cosa que decidir d’acord amb algoritmes cada vegada més complexos i anant incrementant la capacitat computacional. L’elecció va de judici i no de càlcul i com ha assenyalat Roger Penrose el pensament humà no és fonamentalment algorítmic, però de totes maneres s’està avançant a marxes forçades per explicar i replicar el funcionament de la ment humana. En aquesta tessitura és urgent canviar la forma de pensar que tenim els tecnòlegs pel que fa a la pròpia tecnologia i més enllà d’aquesta, la que tenim pel conjunt de la societat. La natura durant massa temps ha estat considerada entorn i l’hem de tractar com un mitjà, com diu Daniel Innerarity. Creixement i progrés econòmic, polítiques industrials, medi ambient, salut, innovació, aprenentatge, formalització de càlculs... Sembla que tot està en caps d’experts i no precisament enginyers. Ja seria hora que els enginyers ens enfoquéssim a tenir un pensament global propi. Som nosaltres els que hem de reformular la nostra professió, els nostres estudis, la nostra formació, sinó ho faran uns altres i sempre pitjor fins a resultar residuals, és a dir, banals. Tinc un desig: ser col·lectivament més llestos.