Aquests darrers dies hem tingut el plaer i la responsabilitat de defensar el relat construït entre tots els que formem part de l'Observatori Intercol·legial de l'Aigua, format per membres dels col·legis professionals d'Economistes, Enginyers Agrònoms, Enginyers de Camins Canals i Ports i Enginyers Industrials. Si impulsar l'observatori ja ha estat un repte apassionant, defensar en públic i als mitjans les seves propostes ha estat aclaparador.
Cert és, que hem comptat amb el gran avantatge de tenir un discurs ben construït i sòlid, i per tant fàcil de defensar. Tot i que les nostres propostes sovint no han estat ben acollides, i en algunes ocasions debatudes amb arguments poc adients a les propostes.
Cert és també que els professionals se'ns associa amb el rigor tècnic i la capacitat de fer propostes sensates, mentre que sent honestos, la comunicació no és el nostre gran fort. És per això, que aprofitem aquest mitjà per intentar aclarir dubtes sobre la importància i pertinència de la nostra proposta d'interconnexió.
Interconnexió: el focus, tant als mitjans com als debats s'ha centrat en l'arbre, en aquest cas, la interconnexió de la xarxa d'ATLL amb la xarxa de Tarragona del CAT. Aquesta proposta està basada en la idea que el Camp de Tarragona avui se subministra aigua que té l'origen als canals dels regants del delta de l'Ebre. Més concretament, d'actuacions que es varen fer a principis dels anys vuitanta per reduir les pèrdues d'aquests canals. Aquesta millora d'eficiència s'havia d'aprofitar per proveir el Camp de Tarragona amb 4 metres cúbics per segon a canvi de la inversió i d'un sistema de compensacions.
Cal notar que aquesta aigua duta cap a Tarragona, no significava l'extracció d'aigua addicional del riu, ja que aquesta aigua era aigua dotada pels regants. Que s'evitava perdre gràcies a les millores en els canals. D'aquests quatre metres cúbics per segon actualment tan sols uns 2,6 s'estan usant, i per tant 1,4 queden lliures.
Aquests són els que, des de l'Observatori, proposem portar al sistema ATLL, mentre duri la situació d'emergència i sempre que no hi hagi situacions similars a Tarragona o l'Ebre. Queda clar, doncs, que la nostra proposta no significa augmentar les dotacions previstes a l'Ebre, i per tant no té cap afectació cap altres usuaris d'aigua de la conca de l'Ebre.
Per si algú encara es planteja algun possible greuge ambiental, d'entrada cal insistir en el fet que aquesta aigua ja està descomptada a les concessions i, com a resultat, no afectaria el cabal ecològic previst, i, així i tot, per si no convenç l'argument, recordar que el cabal de l'Ebre és de mitjana 400 metres cúbics per segon al seu pas per Tortosa, i com a resultat el cabal aportat a l'ATLL representaria menys d'un 0,5% d'aquest cabal essent el cabal ecològic entre 80 i 150 m3/s.
El corredor: dit això, explicada la proposta d'interconnexió amb Tarragona, i deixant clar que no es tracta d'abastir Barcelona des de l'Ebre, cal explicar amb més profunditat i entendre perquè aquesta solució és necessària no només per avui sinó sobretot per a demà.
La idea de connectar el CAT amb ATLL és tan sols el cas particular d'un cas més general, el Corredor de l'aigua. Com hem intentat explicar en diverses ocasions, el canvi climàtic ens aboca a dos grans canvis hidrològics. El primer és l'escassetat, i és que fins i tot quan tinguem aigua en tindrem menys, de l'ordre d'un 40% menys. El segon és la imprevisibilitat, i és que tot indica que els esdeveniments seran cada cop més freqüents i més severs, així mateix, hem de tenir en compte que estem entrant en un terreny desconegut i que encara desconeixem amb exactitud els canvis que viurem i quan els viurem.
Pel primer dels canvis hi ha consens. Cal incrementar la dessalinització i la regeneració d'aigua així com intentar recuperar aqüífers. Caldrà, també, fer un ús més eficient de l'aigua, especialment en el seu ús agrícola, atenent la gran importància de l'aigua pel sector.
Ara bé, el segon punt, la imprevisibilitat, hem d'afrontar-la amb el mateix rigor. La gestió d'imprevisibilitat i d'incertesa és, en el fons, una gestió de riscos, en la que hem de ser capaços de valorar el risc per al seu perjudici o dany potencial i la probabilitat que succeeixi. En aquest cas, el dany potencial és elevadíssim, un risc inassolible, deixar sense subministrament part de la població, indústria, turisme o altres activitats econòmiques. I la probabilitat que succeeixi és molt elevada, tenint en compte la situació de canvi de paradigma que estem vivint en context de canvi climàtic. Sembla doncs evident que cal dotar-nos d'un sistema més resilient que eficient. Per fer-ho tenim dues opcions o doblem les infraestructures o les interconnectem. I en aquest cas, la interconnexió guanya.
Necessitem un sistema hídric que estigui més mallat com ho estan per exemple els sistemes energètics i mitigar així el risc evident que ens ve, o més aviat en el que ja estem immersos.
Oportunitat: Així doncs, de totes les infraestructures de les quals ens hem de dotar, per què cal prioritzar la connexió amb l'Ebre? Doncs ben senzill. Aquesta és l'actuació, de tot el ventall d'actuacions que tenim al catàleg, la que en menys temps i menys esforç ens aporta prou aigua per sobreviure el moment de sequera actual. De fet, es tractaria d'una connexió de 60 kilòmetres, amb una inversió aproximada de 300 milions d'euros, i el més important un termini d'execució de dotze mesos que es podrien reduir. Insistim, que de tot el ventall de solucions, aquesta és la que avui ens podria ajudar de forma més ràpida a pal·liar la sequera que vivim i aguantar fins que l'execució de les dessaladores sigui possible que previst pels pròxims cinc anys. Volem insistir aquí en la importància del demà, i és que queda clar que és la solució a curt termini més eficaç de totes i que no és excloent sinó complementària amb les altres, i això vols dir que si en el futur tenim excedents al sistema Ter-Llobregat provinents de la dessalinització podríem portar aigua a Tarragona.
Governança: Totes aquestes actuacions afecten diverses sensibilitats, ho hem vist. I caldrà prendre decisions de llarg recorregut i que alhora ens serveixin pel problema d'avui. I sobretot, que siguin capaces de fer prevaldre el bé comú i la visió de conjunt per sobre de les aspiracions parcials, fins i tot quan puguin ser legítimes.
Caldrà, doncs, decisions valentes, no basades en apriorismes, sinó en les millors solucions tècniques disponibles i assegurant que el recurs de l'aigua, un bé comú el podem repartir per garantir l'accés just i equitatiu a tothom.
