Pensions, edatisme i inclusió

Aquest estiu la premsa ens va enviar de vacances amb un missatge del Ministre d’Inclusió i Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá, que feia pensar: els baby boomers, és a dir, la generació nascuda entre 1960 i 1975, hauran de postergar la seva jubilació per tal d’evitar una rebaixa en la seva pensió. Fa només dos dies, Escrivà ha tornat a donar titulars posant altre cop aquest debat sobre la taula i demanant un “canvi cultural” per treballar més fins els 75 anys.

Mentrestant, a les empreses s’està parlant, en la responsabilitat social corporativa, de la implantació de mesures d’inclusió, de diversitat, de multiculturalitat, d’igualtat i d’equitat en les oportunitats, sense discriminar per sexe, edat, nacionalitat, raça o d’altres factors.

I, a l’hora, trobem la pràctica generalitzada des de fa dècades per part de les grans empreses d’acomiadar a la gent gran a canvi de complements en les prestacions de l’atur fins arribar a la jubilació anticipada. Ara mateix hi ha empreses que estan pactant amb els sindicats sortides a partir dels 52 anys.

Això ens introdueix la idea de l’edatisme, que és el terme que s’utilitza quan una persona estereotipa i prejutja a una altra persona per la seva edat. D’això també se’n parla als diaris, principalment referint-se a la dificultat de les actrius de Hollywood de trobar bons papers quan arriben a la maduresa.

Aquí apareixen tres idees a desenvolupar. La primera és que la generació baby boomer està destinada, o bé a treballar més anys, o bé a resignar-se a una pensió menor. La segona és que el verdader problema està en el model laboral pels joves. I la tercera és que, donat que aquesta generació sènior té acumulada una experiència i coneixements, com es poden posar en valor a les empreses.

Espanya podria convertir-se en un dels països amb major longevitat del Europa en els propers anys. L’expectativa de vida és una de les més elevades del planeta, i ja supera els 83 anys. I tot apunta a que aquesta esperança de vida anirà a més. Per altra banda, la taxa de fecunditat no millora: actualment està en 1,2 fills per dona, quan al 1975 era de 2,8. A afegir l'elevada taxa d'atur. Això té uns efectes col·laterals en el mercat de treball i requereix una revisió urgent dels plantejaments vigents.

L’estat espanyol compta amb dos treballadors per pensionista, una taxa que tendirà a reduir-se en les properes dècades, i que en l’actualitat ja mostra diferències territorials. Aquesta taxa a penes ha oscil·lat en la darrera dècada, però de cara al futur es reduirà considerablement, quan comencin a jubilar-se els baby boomers, moment en que la taxa tendirà a la paritat d’“un per un”. Si a finals de juny de 2021 hi ha 19,3 milions de cotitzants i 8,9 milions de pensionistes, aquest darrer valor s’incrementarà fins a 15 milions de persones en el 2048.

Donat aquest escenari, la generació nascuda entre 1960 i 1975 haurà d’escollir entre treballar més anys o cobrar una pensió menor.

A Europa la tendència és a allargar la vida laboral. En tot cas, el problema no és només acceptar aquest període extra de treball. El problema és també el que pateixen els joves degut a la seva precarietat laboral. Unes poques dades per il·lustrar-ne les raons:

  • L’atur juvenil és del 38%, que multiplica per 2 la mitjana europea.
  • Entre els que treballen, el 40% té contracte precari i el 50% rep un salari per sota del salari mínim.
  • La capacitat d’aquesta massa de treballadors discontinus per treballar, cotitzar i generar recursos per la Seguretat Social és deficient.
  • L’efecte per les pensions dels sèniors actuals i per les seves pròpies és preocupant i previsible.

Resumint, la mesura a curt termini sobre els baby boomers acaba sent una mesura inevitable, però simplista. S’ha de corregir el funcionament del nostre sistema laboral.

Vaig sentir fa poc un raonament sobre els cinc passos importants d’una persona en relació a la seva posició a una empresa: “aprendre a fer, fer, ensenyar a fer, fer fer i, finalment, deixar fer”. En un moment a on es dona la convivència a les empreses de quatre generacions (baby boomers, generació X, millennials i centennials), és convenient començar a dur a terme pràctiques que garanteixin la correcta gestió i la no discriminació de les persones sènior a les companyies. Encaminar les activitats d’aquestes persones a les tres darreres etapes del verb FER ha de ser una línia estratègica els Departaments de Persones de les empreses.

Existint el talent sènior que pot ocupar posicions transversals a les organitzacions, com a societat ens hem de plantejar reconèixer els sèniors com indiscutibles agents actius de creixement i desenvolupament social.

Ara bé, tot això requerirà d’altes dosis de generositat per part dels sèniors, de manera que siguin capaços de fer un pas al costat i traspassar el coneixement. Al final, s’ha de tenir en compte que, de tots els estats personals que provoquen els -ismes, l’edat és l’únic al que tots volem arribar-hi amb el màxim confort. I està en les mans de tots començar a reconduir els nostres prejudicis sobre tots, i, en especial, aquest -isme.

El contingut d'aquest camp es manté privat i no es mostrarà públicament.
CAPTCHA
This question is for testing whether or not you are a human visitor and to prevent automated spam submissions.