Els presidents de França, Espanya i Portugal van anunciar dijous passat la construcció d’una nova infraestructura que la premsa ha batejat com BarMar. Connectarà per mar les plantes de regasificació de gas natural de Barcelona, la segona més gran d’Europa en capacitat d’emmagatzematge i la primera en capacitat d’emissió i les plantes del port de Marsella: Fos Tonki i Fos Cavaou, amb importants plans d’expansió, especialment la segona.
El projecte s’ha anunciat com un corredor per a transportar hidrogen que inicialment transportarà gas natural. De del nostre punt de vista és encomiable que la infraestructura es projecti i dissenyi per a poder transportar hidrogen en un futur però aquest escenari s’albira llunyà. La mateixa ministra de Transició Energètica, Teresa Ribera, ha manifestat que la infraestructura s’avança quinze anys al seu temps, cosa que en termes tècnics vol dir que allò no serà factible fins d’aquí a quinze anys.
El projecte substitueix el MIDCAT que França no ha vist mai amb bons ulls a causa de la debilitat del sistema de transport francès al sud del país i la necessitat de millora i reforços que necessitaria la xarxa de transport per fer fluir el gas natural cap al nord. Convé indicar també que el MIDCAT va ser concebut per intercanviar gas entre França i Espanya i, com a conseqüència, el seu disseny es va limitar a una capacitat de transport de 8 bcm/any (11 GW) que constituiria una modesta ajuda de només el 10% de les necessitats de subministrament d’Alemanya. Realitzar aquestes elevades inversions que la Unió Europa no estava disposada a finançar i, sobretot, enfrontar-se amb les autoritats regionals del Front Popular i amb els moviments ecologistes del sud era un aspecte que al govern francès no li va mai entusiasmar.
La proposta actual presenta molts avantatges. La connexió dels dos majors centres de recepció de gas liquat del Mediterrani crearà un hub realment important on es podrà emmagatzemar una gran quantitat de gas procedent dels països productors del Mediterrani; bàsicament Argèlia, Qatar, Oman i Egipte, i si fos necessari Indonèsia i Austràlia, deixant les plantes de l’Atlàntic per als enviaments procedents d’Estats Units i Nigèria. El nou hub, a més, alimentaria el gasoducte E16 fins a Lió (i aquest potser precisa un reforç) i d’allà a l’E25, que connecta Estrasburg amb Frankfurt.
Encara no se saben les característiques de la infraestructura però és d’esperar que el seu dimensionat permeti transportar com a mínim 20 bcm/any (27 GW) i poder ajudar així al subministrament de gas a centreeuropa. D’aquesta manera, França i Espanya, i especialment Catalunya, es convertirien en elements indispensables per al subministrament energètic d’Alemanya, modificant el mapa d’equilibris europeus. La jugada és bona per Espanya, que porta anys reclamant un increment de les interconnexions però és rodona per França que podrà enviar gas a Alemanya des de Marsella (sense el suport i la capacitat d’emissió de Barcelona no ho podria haver fet), des de Montoir i Dunkerque, a través de la xarxa densa de gasoductes francobelgues, i electricitat quan la totalitat dels seus reactors nuclears tornin a estar en funcionament. França podria ocupar bona part del forat que deixi Rússia com a proveïdor energètic alemany.
En relació a l’hidrogen queda molt camí per recórrer. La segona meitat d’aquesta dècada veurem materialitzar grans inversions en hidrogen, principalment per a la producció d’hidrogen no emissor en pols petroquímics. La qüestió té sentit perquè són els principals consumidors d’aquest element químic i perquè han d’allunyar-se moltes incògnites encara sobre el transport d’hidrogen. De moment, l’hidrogen es consumirà on es produeixi.
La pregunta, però, és: on es produirà aquest hidrogen? La Península Ibèrica és una clara candidata a produir hidrogen verd, especialment les dues Castelles i Galícia, però bona part vindrà del nord d’Àfrica (el REpowerEU reconeix que la UE haurà d’importar almenys la meitat de les seves necessitats d’hidrogen). És possible que aquest hidrogen arribi al futur, a més de per canonada, liquat o en forma d’amoníac i les plantes de Barcelona i Marsella serien emplaçaments idonis per a aïllar l’hidrogen, gasificar-lo i reenviar-lo a Europa a través del BarMar. Però per aconseguir-ho, com ja ha apuntat la Comissió d’Energia en l'informe sobre transició energètica la primavera passada, la planta de Barcelona necessitarà importants modificacions.
Esperem que la construcció del BarMar no s’eternitzi. S’haurà de fer un estudi detingut del traçat i un curós projecte mediambiental però no caldrà negociar amb propietaris de terrenys i amb autoritats locals, cosa que facilita enormement la seva tramitació. Un cop es posi en servei, ens haurem d’acontentar amb que vehiculi gas natural mesclat amb biometà i petites quantitats d’hidrogen. Si es convertís en un hidrogen-ducte abans de 2050 seria tot un èxit.
