La meva universitat ha convocat un claustre extraordinari amb un únic tema a considerar: la innovació docent. Parlo d’una universitat que té, aproximadament, 3.500 persones en el col·lectiu de PDI (Personal Docent i Investigador), de les quals, unes 2.000 tenen interacció amb alumnat, des del seu perfil “docent”.
Compto que ja sabem què és però, per si de cas, permeteu-me que posi, en poques paraules, a què es fa referència amb aquest terme. La innovació docent, en aprenentatge, recull tots aquells processos que, mitjançant canvis o modificacions en el procés d’ensenyament per part del professorat, tenen un efecte positiu en el procés d’aprenentatge. I per efecte positiu tant es podria considerar la facilitació en l’assimilació-acceptació de continguts, o la motivació del nostre alumnat (ja majors d’edat, i que han accedit voluntàriament als estudis que sigui que estan fent, que consti) en la seva dedicació al seu propi procés d’aprenentatge.
Generalment, la innovació docent comporta una major dedicació del professorat que la considera, ja que fuig de repetir continguts des de fulls esgrogueïts o des de transparències caducades, any rere any, exposats a mode de monòleg, amb poca o nul·la intervenció per part de l’auditori i sense interès per si l’alumnat aprèn o no (“és el seu problema”) o si l’alumnat assoleix bones qualificacions o no. Ans al contrari, el professorat que practica la innovació docent busca, any rere any, la millor manera de connectar amb el seu grup (i les promocions poden ser molt diferents, d’un curs a un altre) i persegueix la interacció amb el seu alumnat, el seguiment de tasques i l’actualització de l’estat acadèmic del seu grup. I tot això amb l’objectiu final i ideal de que TOT el grup assoleixi un bon nivell d’aprenentatge i, si és possible, bones qualificacions. Si més no, aquest segon model és el que a mi em van traslladar quan, fa 25 anys aproximadament, vaig assistir al primer seminari-taller de l’ICE d’aquesta mateixa universitat que esmento en la primera línia.
En aquests 25 anys, m’he deixat portar per conceptes com “aprenentatge col·laboratiu”, “aprenentatge basat en problemes/projectes”, “disseny d’eines d’avaluació”, “qualitat en l’aprenentatge”, “CLIL-content and Language integrated learning”, “flipped classroom-classe invertida”, i altres noms que generaven espais de debat constructiu en una part del col·lectiu acadèmic, però que, alhora, generaven indiferència o ganyotes de menyspreu en la resta del col·lectiu (“quina manera de perdre el temps”, “això són xorrades”, etc.). I per mantenir-me en aquest “vaixell”, he après a navegar, remant al costat de companys i companyes amb qui he compartit molt, escoltant cants de sirenes i fugint de tifons que amenaçaven l’embarcació, mentre la tripulació intercanviàvem posicions, amb agilitat i complicitat, per mantenir-la en surada. I, personalment, crec que ha valgut molt la pena, però això és la meva opinió, que no era la intenció convèncer ningú “per a la causa”. O sí…
I per celebrar aquest claustre extraordinari i, al voltant d’aquest, ens han demanat, a una dotzena de “navegants”, que expressem el que vulguem en aquest context, en format de vídeos, de pocs minuts de durada, que s’han compartit en el canal YouTube de la Universitat.
Em trobo redactant aquestes línies a minuts d’iniciar la primera sessió d’aquest claustre, comprovo el número de visionats d’aquests vídeos: el que més, no arriba a 70, i entre tots no arriben a 300. I si som més de 2.000 que interactuem, a diari, semestre rere semestre, any rere any, amb aquest jovent a qui exigim que ens donin la seva millor versió i que, suposo, esperen el millor de nosaltres, només em ve al cap una expressió: “Quo vadis, innovació docent!”
